La hipocresia en el futbol

 Borja Valero, migcampista del Villareal FC, declarava fa 2 dies: "Parece que ahora es malo tener el balón e intentar jugarlo" en referència a les alabances que està dirigides al Madrid després de la final de Copa. El jugador respecta l'estil de joc, però no el comparteix. 

Borja Valero amb el Villareal.

La verdadera discussió, però,  no és quin estil és millor, quin és futbol i quin no, etc. El verdader problema són les diferències entre l’actitud de l’afició respecte el joc.

En els últims anys s’ha posat pels núvols el joc del Barça, un joc que ha anat acompanyat d’èxits en forma de molts títols; i quan un entrenador amb seny com és Luís Aragonés es disposà a, amb els mateixos protagonistes que en el Barça, imitar el seu joc a “la Roja”, es guanyà una Eurocopa de la seva mà i un Mundial de la de Del Bosque. Èxits que, segurament no s’haguessin aconseguit amb la ja oblidada fúria espanyola.

 

Per aquell llavors, a mitjans d’estiu, gairebé tot un país destacava lo orgullós que estava del joc de la seva selecció: el “tiqui-taca”, el joc de possessió, d’atac, buscant sempre el gol.
Un joc d’equip gran, sense por, que, destaco, buscava la victòria amb un joc impecable i amb un estil per damunt de tot.

Però, amb l’empat que el Madrid aconseguí al Bernabeu i sobretot la victòria en la final de la Copa del Rei, han fet que el madridisme i molts aficionats oblidin precisament aquest estil de joc que els va convertir en campions del món i que era aparentment irrefutable; substituint-lo per el joc que criticaven, el joc defensiu. Parlant clar: 11 jugadors en el seu propi camp, esperant l’error del rival.

Xavi i Iniesta, referents de la selecció espanyola.

Un altre exemple d’aquesta hipocresia és el cas del jugador del Barcelona Gerard Piqué. En unes declaracions al País ha lamentat que ara l’afició madridista el titlli d’anti-espanyolista quan fou ell qui es va deixar els morros a Sudàfrica per la selecció espanyola.

Una actitud molt hipòcrita per part d’alguns sectors, sobretot madridistes.

Coherència.

_______________________________

També correspon, però, posar en el seu lloc José Mourinho. Per el moment l’únic entrenador del Real Madrid en els anys de Guardiola que ha sabut encaixar la suposada superioritat del Barça i intentar guanyar-lo sense jugar-li de tu a tu, on segurament en sortiria perdent.

En les anteriors visites de l’equip de Guardiola al Bernabéu els equips de Pellegrini i Juande Ramos l’hi jugaren d’igual a igual en un partit que en els dos casos seria decisiu per al desenllaç de la Lliga. Pellegrini no tingué opció i perdé per 0-2, i Juande Ramos en sortí humiliat al perdre per 2 a 6. 

Sembla que Mourinho ha trobat l’antídot per aturar el joc del Barça, que es manté fidel al seu estil per damunt de tot. 

Però això és, o més aviat serà, un problema per l’equip blanc. Els equips que marquen èpoques destaquen per la seva regularitat i la seva fidelitat a un estil. De moment tenen un títol i n’han perdut un, ja que la Lliga és pràcticament del Barça. 

 
La Champions League posarà cadascú al seu lloc. Si el Madrid de Mourinho ha de triomfar amb aquest estil, res més adient per provar-se com el millor equip del món.

Crònica d'una final

L’ambient a València és totalment de festa. La ciutat acull l’esperada final de la Copa del Rei entre el Barcelona i el Madrid. Com es fa sempre en aquestes situacions, s’ha dividit València en dues parts: mentre que els aficionats del Madrid es situen a la part sud de la ciutat, els culers ho fan al nord i, entremig, el riu Túria. 

Als voltants del camp, milers d’aficionats amb samarretes i banderes del seu equip. La tarda transcorre sense problemes, en part gràcies a l’efectivitat de la policia. Gairebé a cada cantonada és fàcil trobar-se’n un parell vigilant. No intervenen si no és per absoluta necessitat, però la seva presència imposa respecte.

A les 17.30 hores, puntuals, els operaris de Mestalla, estadi on es juga la final, obren les portes. L’afluència cap a les respectives localitats és calmada. El partit no comença fins al cap de dues hores, així que la gentada assistent s’ho pren amb calma. Volen disfrutar de l’avant match. Alguns senzillament comenten les possibles alineacions i els detalls tàctics del partit, alguns animen ja amb càntics el seu equip, i d’altres calmen els nervis fent una cervesa als bars pròxims, bars en els quals també s’emetrà el partit, i on alguns valents que no tenen entrada disfrutaran del partit, això sí, al costat de l’estadi, amb un ambient sobresaltat. Els bars no entenen de zones, i és segurament l’únic lloc on les dues aficions es barregen. 

Un cop dins l’estadi i havent passat els diferents controls de seguretat, s’acaba la cordialitat entre aficions. Els aficionats del Barça criden contra els del Madrid i viceversa. El primer en sortir a calentar és el capità blanc, Iker Casillas, i la seva aparició ve seguida dels aplaudiments i ànims dels seguidors madridistes, contestades ràpidament per una fulminant xiulada de desafecte per part dels culers.

Mitja hora abans de l’inici del partit, el camp ja és ple. Ràpidament es distingeixen les dos aficions. Mig estadi blanc i l’altra meitat blaugrana. 

Finalment, el partit comença. Els dos equips ataquen durant la primera part a la porteria que coincideix amb la seva afició. El principi del partit sembla que els nervis de l’afició es traslladen als jugadors, que es mostren imprecisos i ja es deixa anar alguna puntada més que contundent. Poc a poc anem veient les disposicions tàctiques de cada equip. Mourinho sorprèn Guardiola situant Pepe d’interior dret i no al centre del camp com s’especulava. Així, Leo Messi, situat a la dreta per evitar trobar-se al centre amb el defensa portuguès entra poc en contacte durant els primers minuts. Entre Pepe i Di Maria tenen la missió de controlar Leo Messi i Dani Alves, i ho fan a la perfecció durant la primera part.

Es parlava de marcatges individuals durant la setmana, si Xavi i Iniesta estarien controlats per un defensor fixe o no. Mourinho, però, fa una tàctica molt més defensiva. Els onze jugadors del Madrid esperen les estocades del Barça al seu propi camp, reduint al màxim els espais. La tàctica funciona, i el Madrid és qui té les millors ocasions de gol durant la primera part, tot i no jugar amb un davanter centre fix. Ozil i Cristiano Ronaldo ocupen espontàniament aquesta posició, però els blancs llancen els seus contraatacs per banda, on defensivament és més dèbil el Barça, i deixen el centre del terreny de joc per l’arribada dels migcampistes.
És així que es produeix l’ocasió més clara de la primera part. Jugada per banda de Cristiano i Ozil, centrada a l’àrea i Pepe, arribant des del darrera, remata un cop de cap impecable que es troba amb la fusta.

S’acaba la primera part amb un Barça incòmode que té la possessió però que no domina el joc, i un Madrid que es creu cada vegada més que es pot endur la copa.

En la segona part, però, la cosa canvia. Messi abandona definitivament la banda per rondar per el camp al seu gust. Iniesta comença a intervenir en el joc, i la pressió dels blaugrana es torna més intensa i efectiva, no donant oportunitats al Madrid per sortir al contraatac. En un intent de canviar la situació, es produeix el canvi d’Adebayor per Ozil, per així tenir un davanter de referència i aconseguir sorprendre l’equip de Guardiola en algun contraatac. Tot i això les ocasions són per al Barça, que en un no molt bon dia de Pedro i David Villa sumat amb grans actuacions del meta blanc, fan que el marcador no es mogui. La millor ocasió del Real Madrid en la segona parti arriba en el minut 88’ per un xut de Di María, un dels millors jugadors blancs en el partit, però Pinto treu una mà prudencial i envia la pilota a córner.
Finalment s’arriba al final del partit amb el 0 a 0 al marcador.

Els nervis ja són evidents entre l’afició: comença la pròrroga.

El cansament es comença a fer evident, comencen a pesar les cames, i els jugadors cometen alguna errada que està apunt de costar molt cara.
Precisament d’una recuperació del Madrid a camp contrari neix el primer i únic gol de la final. Jugada per banda entre Mercelo i Di Maria, centre a l’àrea, i ni Adriano ni Pinto poden fer res perquè Cristiano Ronaldo s’adelanti al marcador amb un cop de cap impecable.

Els jugadors del Barcelona semblen enfonsats. A la mitja part de la pròrroga Guardiola intenta que Afellay, que substitueix un desafortunat Villa, faci de revulsiu, però ja no queda temps material.
En l’última jugada d’atac blaugrana, Di María comet falta sobre Leo Messi i força l’expulsió. És l’última ocasió del partit i fins i tot el porter Pinto puja a intentar el miracle. La falta lateral és refusada per la defensa madridista, i l’àrbitre assenyala el final del partit.

Els madridistes esclaten en la més profunda eufòria, mentre que els culers, resignats, comencen a abandonar les seves localitats. En qüestió de pocs minuts una meitat del camp resta deserta i l’altre celebra la soferta victòria. 

Fora de l’estadi, els culers caminen capcots en qualsevol direcció, lluny de Mestalla. Algun madridista valent (i insensat) celebra la victòria entre samarretes blaugranes, fet que provoca algun intercanvi de paraules entre aficions.

Finalment, els carrers es van tranquil·litzant, tot i que la festa per als aficionats del Madrid durà fins a altes hores de la nit.

El Barça aguanta la presió i segueix a 8 punts

El Futbol Club Barcelona continua al capdavant de la classificació de Primera Divisió després de la jornada número 31 del campionat de Lliga, i segueix mantenint la distancia de 8 punts respecte el Real Madrid.

En aquesta ocasió els blancs van jugar primer, i s’endugueren la victoria de San Mamés per 0 a 3 amb  dos gols de Kaka’ i un de Cristiano Ronaldo. Això podía presionar al Barça, però els homes de Pep Guardiola acabaren resolent un matx incòmode contra el cuer, l’Almeria, que va fins i tot aconseguir avançar-se en el marcador. Però Messi per partida doble i Thiago remuntaren el partit i els 3 punts es quedaren a casa.

D’aquesta manera, el Barça segueix amb 8 punts de marge, i surtirà líder passi el que passi en la següent jornada de Lliga, que enfronta els dos equips. 

Abans però, la tornada dels quarts de final de la Champions League, que tan l’un com l’altre ja tenen pràcticament resolta. Els homes de José Mourinho viatjen a Londres a defensar el 4 a 0 aconseguit a Madrid, mentres que els blaugrana viatgen a Donetsk amb un 5 a 1 a favor.

Així doncs, dos partits assequibles que fan pensar que els tècnics podrien reservar algun jugador important pensant en el partit de Lliga.

En cas que el FC Barcelona s’alcés amb la victoria, la Lliga quedaría pràcticament sentenciada ja que disposaria d’un coixí d’11 punts respecte els blancs. En cas contrari, es podria escurçar la distància a 5 punts, que a falta encara de  6 partits per al final, deixaria la Lliga totalment oberta.  

ACTUALITAT JUABENTUS

Les principals figures del futbol repasse l'actualitat de la Juabentus.

FUTBOL PER A TOTS: LLEGENDARIS

FUTBOL PER A TOTS: LLEGENDARIS: "MATT LE TISSIER Futbolista francès nascut el 1968, els aficionats del Southampton el recordaran possiblement com un dels millors jugadors ..."

A l'apartat "LLEGENDARIS" trobareu més informació sobre Mattew Le Tissier, un dels millors furbolistes anglesos dels últims anys.

El 9 que necessita Mourinho

És un tema de moda aquestes setmanes al Real Madrid si l'equip, per la baixa de Gonzalo Higuaín pel que resta de temporada, necessita o no un 9.  Mentre que sembla que la directiva opina que de moment no, el tècnic insisteix per activa i per passiva que és completament necessari. Coneixent José Mourinho, pot ser que sigui tan sols un estratagema més. Normalment els seus equips tenen baixades en les segones voltes, i amb un Barça en plena forma, pot ser que el portuguès ja estigui justificant-se i, de moment, fent que l'atenció no recaigui sobre l'equip, cosa que és característica en ell i que realitza a la perfecció.

Però si s'analitzen els seus anteriors equips sortim ràpidament de dubtes: Mourinho necessita un 9, i per tant el Real Madrid també. L'estil de 'Mou' es repeteix a cada equip que juga, i la figura del davanter centre és importantíssima en els seus esquemes i ha de tenir unes característiques concretes.  És propi en els seus equips una defensa rocosa, amb laterals més o menys ofensius; un mig del camp potent i amb arribada, i, a les bandes i a la mitja punta, jugadors ràpids que puguin armar contraatacs letals:

- En el cas del Chelsea, migcampistes com Essien, Makelelé i Lampard o Ballack complien aquestes característiques acompanyats per Duff, Joe Cole, Robben o Malouda.
- En l'Inter de Milá jugadors com Muntari, Cambiasso o Motta completaven la mitja, i el suport de Pandev, Sneijder o en molts casos Eto'o, la mitja punta.
- L'actual Real Madrid, amb Xabi i Khedira al mig del camp i Cristiano i Dí Maria a les bandes, és un equip que compleix més que a la perfecció els seus requisits.

Si fem un cop d'ull als davanters centres del tècnic portuguès, trobem un perfil d'atacant potent, capaç de generar espais, amb capacitat de rematada i de definició senzilla. Trobaríem en Diddier Drogba el 9 de referència ideal per als seus equips, encara que Ibrahimovic o Milito tenen també moltes d'aquestes característiques. Mourinho necessita pels seus equips un davanter de referència.
Un perfil, però, que no és difícil trobar en el mercat, sobretot si es fa una repassada al futbol Anglès.

El 'Pipita' Higuaín pot fer aquesta funció de referència de forma excel·lent tot i no ser tan corpulent en comparació a jugadors com Drogba o Ibra, però té una enorme capacitat i velocitat a l'hora de crear espais i una definició esquisita.
Però tot i això, sembla que Benzema no acaba de funcionar, i en una posició tan clau per al joc del seu equip, l'entrenador portuguès necessita un nou 9.

Si fem una ullada als possibles fitxatges que sonen per aquest mercat d'hivern, contrastem ràpidament que són jugadors que interessen precisament per les característiques esmentades:
Adebayor, que seria el més perfil Drogba, Llorente, Ruud van Nistelroy o Klose.

Sembla més que probable que sigui Emmanuel Adebayor qui acabi vestint de blanc, ja que és un davanter que podria jugar Champions i no està disputant tots els minuts que voldria al Manchester City.
Si no recordem malament, en el primer any de Josep Guardiola, el Barça ja intentà fer-se amb els serveis del davanter togolès.

Rivaldo, el nou mite del Sao Paulo

El 'crack' brasiler fixa pel Sao Paulo a l'edat de 38 anys, i amb la negativa de retirar-se, encara, del futbol professional.

El futbolista era actualment president i jugador del Mogi Mirim Esporte Clube, que competeix també en la primera divisió paulista. El contracte és un prestam fins a finals de 2012, per tant Rivaldo jugarà com a mínim fins als 40 anys. També hi ha l'aprovació del contracte amb l'equip Bunyodkor, d'Uzbekistán, en el qual va jugar l'any 2010 i que encara té drets sobre el seu contracte.
"La negociació contempla també la realització d'una sèrie d'accions de márketing conjuntes entre el Sao Paulo i Rivaldo, mitjançant les quals el Sao Paulo pretén explotar la imatge de l'esportista, que fou elegit per la FIFA com el millor jugador del món el 1999", ressaltà el club.


Rivaldo començà la seva carrera als 18 anys, quan va fitxar pel Paulista de Recife, el 1989. Els tècnics de l'equip brasiler, però, van pensar que era massa dèbil per a jugar a futbol professional degut a la seva dèbil complexitat física. Fixà pel Santa Cruz Futebol Clube el 1991. Un any més tard es mudà a São Paulo, on començà a jugar al Mogi Mirim Esporte Clube, equip que des del qual ha fitxat pel Sao Paulo actualment. Les seves bones actuacions van fer que el 1993 se situés ja a l'elit futbolístic brasiler, aquest cop al Corinthians, de primera divisió.

Rivaldo, quan militava al Santa Cruz (1991)

El futbol brasiler està recuperant grans futbolistes experimentats a Europa per la disputa del Campeonat Paulista i la Lliga de Brasil. El Sao Paulo, amb la novetat de Rivaldo, compta també amb el porter-golejador Rogeiro Ceni, de 38 anys. El seu principal competidor, el Corinthians, presenta per a aquesta temporada a Ronaldo (35) i el lateral Roberto Carlos (37).
El Fluminese, actual campió del Brasil, compta a les seves files amb futbolistes de renom com Deco, Belleti, Emerson o Fred; o el cas de Ronaldinho, que va fitxar el passat 11 de gener pel Flamengo.

L'Atleta de Crist torna als terrenys de joc

Kaka' ha tornat, i ha entrat per la porta gran, després de pràcticament un any sense trepitjar els terrenys de joc, i marcant ja un gol al Santiago Bernabéu contra el Vila-Real, tercer classificat de la Lliga.
Kaka', però, apart de dins el terreny de joc, destaca també fora d'aquest. No com alguns jugadors per les seves sortides nocturnes o vides privades més que complicades (em venen al cap un parell de jugadors de la Lliga anglesa). El '8' del Real Madrid destaca pel contrari. Treball dins i fora el camp, compromís, una vida familiar estable, etc. I tot això possiblement degut a una fervent creença en Déu. El brasiler forma part de l'Església Evangèlica, i segueix el seu model de vida.

Però, d'on ve aquesta religiositat? De petit, Kaka' sofrí un terrible accident al saltar d'un trampolí. El resultat: una vèrtebra trencada. El futur jugador del Milan i del Madrid entre altres corria el perill, doncs, de perdre la mobilitat a les cames. Cosa que hagués significat, evidentment, que la seva carrera futbolística hauria acabat en aquell moment.
Un Kaka' quasi rendit i veient-se desesperat, començà a creure en Jesus, a assistir a l'Esglèsia i a resar. El resultat? La recuperació del jugador. Kaka' cregué que la seva curació havia sigut un gest de voluntat de Déu.

Quan el Milan va guanyar la Serie A el 2004, lluí una samarreta amb l'eslògan: 'I BELONG TO JESUS'. Llueix també una polsera on es pot llegir 'Jesús'.Afirma el jugador, també, que pertany a les files del Reial Madrid gràcies a Déu: Quan li arribà una oferta desorbitant del Manchester City, Jesús li recomanà quedar-se al Milan, i gràcies a això pogué fitxar per el club madrileny.

Tres pilotes d'or

Xavi Hernández, Leo Messi i Andrés Iniesta són els tres candidats que es disputen la Pilota d'Or, que entregarà France Football juntament amb la Fifa en una cerimònia unificada el dia 10 de gener. Es diu que es disputen, és clar, perquè els tres la mereixen. Aquesta és una disputa, però, de la prensa i, encara més important, de les sensacions que transmet cada jugador i de què representa. No existeix una competitivitat real entre ells per guanyar el prestigiós premi: el que menys se n'alegrarà el pròxim dilluns, serà el que la guanyi, ja que haurà desbancat als altres dos.

Cada un dels meravellosos jugadors té una sèrie de motius per endur-se la pilota cap a casa, i sigui quin sigui el guanyador serà del tot just. Això sí, els tres són finalistes pel seu futbol. Es parteix d'un criteri futbolístic a l'hora d'elegir els finalistes, criteri no tan sols dels que atorguen el premi, sinó també de la Masia i del Barça, que ha portat aquests jugadors al capdamunt de tots els reconeixements a nivell mundial. Un cop arriben els tres protagonistes a la final, pesen més altres característiques i medalles individuals.

Xavi, denominació d'orígen de Catalunya:
Xavi Hernández representa, en aquest cas, deixant de banda el model futbolístic del Barça i la Selecció, que és innegable, la marca Catalunya. Qualsevol català preferirà que la guanyi ell, un "nano" de Terrassa. Dels tres Xavi és el que guanya més punts a àmbit local. És un noi d'aquells que té una relació propera amb la gent, oberta. És l'únic que parla el català de llengua paterna, i representa per molts nens futbolístes la victòria del futbol de les canteres de Catalunya vers tots els "scouts" dels grans equips repartits pel món, incloen-t'hi el Barça. Xavi és qui millor representa la denominació d'orígen de Catalunya en aquest àmbit local. La reivindicació que el bon futbol es pot trobar aquí també.


Iniesta, l'èxit de "la Roja"
Andrés Iniesta, de moment el candidat més ferm a fer-se amb la Pilota d'Or, representa el triomf de la selecció espanyola al Mundial de futbol. El gol a la final, que donà el primer títol mundial a Espanya, és el més decisiu de la història d'una selecció que actualment està de moda. Futbolísticament pesa la fase final del la copa del món, on va ser el jugador més determinant. Durant la temporada, però, no va tenir tanta participació degut a les lesions, i no va estar al nivell de temporades anteriors. És per això, que el manxec és el símbol de la selecció en aquesta votació; una selecció de la qual se'n parlen maravelles i d'una superioritat quasi insultant. Amb el que pesa el Mundial en l'elecció del galardó, es podria dir que Iniesta parteix amb aventatge.
Apart d'això, Iniesta és el representant oficial dels espanyols, més enllà de la selecció, perquè Iniesta és de Fuentealbilla. El manxec seria, salvant certes distàncies, el que Xavi pels catalans.

Messi, el jugador mundial:
És clar que, si el premi és una distinció al millor del món, aquest és Leo Messi. Es pot dir que Xavi és l'escència de l'equip, el motor del Barça i la selecció, o que Iniesta trenca línies amb els seus regats virtuosos, assisteix i es mou pel camp amb gran intel·ligència, però la finalitat del futbol i la salsa d'aquest és el gol. I d'això, Messi n'és l'amo i senyor. És el millor del món no perquè faci molts gols, tingui una gran velocitat i intuició pel regat o per la tècnica, Messi és el millor del món perquè és capaç de desequilibrar i marcar gol per sí mateix, sense desprestigiar, és clar, els altres 10 jugadors. Letal prop de l'àrea gran l'argentí, des que Guardiola és a la banqueta, sembla una caixa de recursos il·limitats per tal d'assolir l'objectiu més primari i important del futbol: fer gols.
Messi, en aquest sentit és el representant més mundial del Barça i dels tres candidats. El més mediàtic amb diferència. Li pesa el mal mundial d'Argentina. D'Argentina, no del millor jugador del món.

Dzeco, al City per 35 milions

El City i el Wolsburg han arribat a un acord pel delanter Edin Dzeco, que serà traspassat per uns 35 millons d'euros, segons ha afirmat Roberto Mancini, entrenador del club de Manchester.

El bosnià, de 24 anys, arribà al Wolsburg el 2007, i fou un dels artífices del campionat de lliga aconseguit el 2009 pel seu encara actual equip, any en que també fou màxim golejador de la competició. Des que és a la Bundes Liga, Dzeco porta anotats 66 gols en 111 partits.

Com declarà Mancini, "és un gran jugador i tots els equips d'Europa el volen". Dzeco estigué en l'agenda del Real Madrid de cara als reforços per a la present temporada.

Xavi Hernández, als annals del FC Barcelona

549 són el nombre de partits que, amb el d'ahir contra el Llevant al Camp Nou, ha disputat el terrasenc amb el Barça. Una xifra que, per el moment, tan sols “Tarzan” Migueli havia assolit.

Xavi, però, no es quedarà en aquesta xifra, ja que té un contracte pràcticament vitalici fins el 2014 amb el Barça, i dóna la sensació que el cervell de l'equip té encara molt de futbol a les seves botes.

Xavi Hernández Creus arriba al Barcelona amb 11 anys al ingressar a La Masia. El 18 d'agost del 1998 debutà oficialment amb el primer equip de la mà de Louis Van Gaal. En aquell partit de la Supercopa d'Espanya, Xavi fou titular i marcà un gol. Aquella temporada alternà amb el primer i el segon equip, i fou en la temporada 1999-2000, coincidint amb una lesió de l'actual entrenador del FC Barcelona, Josep Guardiola, quan es consolidà en l'onze titular de l'equip blaugrana.

Des de l'arribada de Frank Rijkard, Xavi comença a destacar més en el joc ofensiu, ja que el tècnic holandès adelanta la seva posició. Pot ser que aquesta sigui una de les claus de l'èxit del club en els últims anys. Amb Josep Guardiola dirigint l'equip, Xavi s'ha convertit en la seva veu dins el camp i és qui porta el ritme de l'equip, qui marca el temps i per qui passen gairebé totes les jugades d'atac.

També amb la Selecció Espanyola Xavi Hernández és un home-récord. Debutà amb l'absoluta l'any 2000, i des de llavors ha disputat 98 partits, sent el quart home que més n'ha disputat, per darrere d'Antoni Zubizarreta(126), Iker Casillas(116) i a sol 4 partits de Raúl González(102).

És, a més a més, l'autor del gol número 1000 en la història de la selecció. Gol aconseguit un contra Irlanda del Nord durant la classificació per la Eurocopa de 2008.