La hipocresia en el futbol

 Borja Valero, migcampista del Villareal FC, declarava fa 2 dies: "Parece que ahora es malo tener el balón e intentar jugarlo" en referència a les alabances que està dirigides al Madrid després de la final de Copa. El jugador respecta l'estil de joc, però no el comparteix. 

Borja Valero amb el Villareal.

La verdadera discussió, però,  no és quin estil és millor, quin és futbol i quin no, etc. El verdader problema són les diferències entre l’actitud de l’afició respecte el joc.

En els últims anys s’ha posat pels núvols el joc del Barça, un joc que ha anat acompanyat d’èxits en forma de molts títols; i quan un entrenador amb seny com és Luís Aragonés es disposà a, amb els mateixos protagonistes que en el Barça, imitar el seu joc a “la Roja”, es guanyà una Eurocopa de la seva mà i un Mundial de la de Del Bosque. Èxits que, segurament no s’haguessin aconseguit amb la ja oblidada fúria espanyola.

 

Per aquell llavors, a mitjans d’estiu, gairebé tot un país destacava lo orgullós que estava del joc de la seva selecció: el “tiqui-taca”, el joc de possessió, d’atac, buscant sempre el gol.
Un joc d’equip gran, sense por, que, destaco, buscava la victòria amb un joc impecable i amb un estil per damunt de tot.

Però, amb l’empat que el Madrid aconseguí al Bernabeu i sobretot la victòria en la final de la Copa del Rei, han fet que el madridisme i molts aficionats oblidin precisament aquest estil de joc que els va convertir en campions del món i que era aparentment irrefutable; substituint-lo per el joc que criticaven, el joc defensiu. Parlant clar: 11 jugadors en el seu propi camp, esperant l’error del rival.

Xavi i Iniesta, referents de la selecció espanyola.

Un altre exemple d’aquesta hipocresia és el cas del jugador del Barcelona Gerard Piqué. En unes declaracions al País ha lamentat que ara l’afició madridista el titlli d’anti-espanyolista quan fou ell qui es va deixar els morros a Sudàfrica per la selecció espanyola.

Una actitud molt hipòcrita per part d’alguns sectors, sobretot madridistes.

Coherència.

_______________________________

També correspon, però, posar en el seu lloc José Mourinho. Per el moment l’únic entrenador del Real Madrid en els anys de Guardiola que ha sabut encaixar la suposada superioritat del Barça i intentar guanyar-lo sense jugar-li de tu a tu, on segurament en sortiria perdent.

En les anteriors visites de l’equip de Guardiola al Bernabéu els equips de Pellegrini i Juande Ramos l’hi jugaren d’igual a igual en un partit que en els dos casos seria decisiu per al desenllaç de la Lliga. Pellegrini no tingué opció i perdé per 0-2, i Juande Ramos en sortí humiliat al perdre per 2 a 6. 

Sembla que Mourinho ha trobat l’antídot per aturar el joc del Barça, que es manté fidel al seu estil per damunt de tot. 

Però això és, o més aviat serà, un problema per l’equip blanc. Els equips que marquen èpoques destaquen per la seva regularitat i la seva fidelitat a un estil. De moment tenen un títol i n’han perdut un, ja que la Lliga és pràcticament del Barça. 

 
La Champions League posarà cadascú al seu lloc. Si el Madrid de Mourinho ha de triomfar amb aquest estil, res més adient per provar-se com el millor equip del món.

Crònica d'una final

L’ambient a València és totalment de festa. La ciutat acull l’esperada final de la Copa del Rei entre el Barcelona i el Madrid. Com es fa sempre en aquestes situacions, s’ha dividit València en dues parts: mentre que els aficionats del Madrid es situen a la part sud de la ciutat, els culers ho fan al nord i, entremig, el riu Túria. 

Als voltants del camp, milers d’aficionats amb samarretes i banderes del seu equip. La tarda transcorre sense problemes, en part gràcies a l’efectivitat de la policia. Gairebé a cada cantonada és fàcil trobar-se’n un parell vigilant. No intervenen si no és per absoluta necessitat, però la seva presència imposa respecte.

A les 17.30 hores, puntuals, els operaris de Mestalla, estadi on es juga la final, obren les portes. L’afluència cap a les respectives localitats és calmada. El partit no comença fins al cap de dues hores, així que la gentada assistent s’ho pren amb calma. Volen disfrutar de l’avant match. Alguns senzillament comenten les possibles alineacions i els detalls tàctics del partit, alguns animen ja amb càntics el seu equip, i d’altres calmen els nervis fent una cervesa als bars pròxims, bars en els quals també s’emetrà el partit, i on alguns valents que no tenen entrada disfrutaran del partit, això sí, al costat de l’estadi, amb un ambient sobresaltat. Els bars no entenen de zones, i és segurament l’únic lloc on les dues aficions es barregen. 

Un cop dins l’estadi i havent passat els diferents controls de seguretat, s’acaba la cordialitat entre aficions. Els aficionats del Barça criden contra els del Madrid i viceversa. El primer en sortir a calentar és el capità blanc, Iker Casillas, i la seva aparició ve seguida dels aplaudiments i ànims dels seguidors madridistes, contestades ràpidament per una fulminant xiulada de desafecte per part dels culers.

Mitja hora abans de l’inici del partit, el camp ja és ple. Ràpidament es distingeixen les dos aficions. Mig estadi blanc i l’altra meitat blaugrana. 

Finalment, el partit comença. Els dos equips ataquen durant la primera part a la porteria que coincideix amb la seva afició. El principi del partit sembla que els nervis de l’afició es traslladen als jugadors, que es mostren imprecisos i ja es deixa anar alguna puntada més que contundent. Poc a poc anem veient les disposicions tàctiques de cada equip. Mourinho sorprèn Guardiola situant Pepe d’interior dret i no al centre del camp com s’especulava. Així, Leo Messi, situat a la dreta per evitar trobar-se al centre amb el defensa portuguès entra poc en contacte durant els primers minuts. Entre Pepe i Di Maria tenen la missió de controlar Leo Messi i Dani Alves, i ho fan a la perfecció durant la primera part.

Es parlava de marcatges individuals durant la setmana, si Xavi i Iniesta estarien controlats per un defensor fixe o no. Mourinho, però, fa una tàctica molt més defensiva. Els onze jugadors del Madrid esperen les estocades del Barça al seu propi camp, reduint al màxim els espais. La tàctica funciona, i el Madrid és qui té les millors ocasions de gol durant la primera part, tot i no jugar amb un davanter centre fix. Ozil i Cristiano Ronaldo ocupen espontàniament aquesta posició, però els blancs llancen els seus contraatacs per banda, on defensivament és més dèbil el Barça, i deixen el centre del terreny de joc per l’arribada dels migcampistes.
És així que es produeix l’ocasió més clara de la primera part. Jugada per banda de Cristiano i Ozil, centrada a l’àrea i Pepe, arribant des del darrera, remata un cop de cap impecable que es troba amb la fusta.

S’acaba la primera part amb un Barça incòmode que té la possessió però que no domina el joc, i un Madrid que es creu cada vegada més que es pot endur la copa.

En la segona part, però, la cosa canvia. Messi abandona definitivament la banda per rondar per el camp al seu gust. Iniesta comença a intervenir en el joc, i la pressió dels blaugrana es torna més intensa i efectiva, no donant oportunitats al Madrid per sortir al contraatac. En un intent de canviar la situació, es produeix el canvi d’Adebayor per Ozil, per així tenir un davanter de referència i aconseguir sorprendre l’equip de Guardiola en algun contraatac. Tot i això les ocasions són per al Barça, que en un no molt bon dia de Pedro i David Villa sumat amb grans actuacions del meta blanc, fan que el marcador no es mogui. La millor ocasió del Real Madrid en la segona parti arriba en el minut 88’ per un xut de Di María, un dels millors jugadors blancs en el partit, però Pinto treu una mà prudencial i envia la pilota a córner.
Finalment s’arriba al final del partit amb el 0 a 0 al marcador.

Els nervis ja són evidents entre l’afició: comença la pròrroga.

El cansament es comença a fer evident, comencen a pesar les cames, i els jugadors cometen alguna errada que està apunt de costar molt cara.
Precisament d’una recuperació del Madrid a camp contrari neix el primer i únic gol de la final. Jugada per banda entre Mercelo i Di Maria, centre a l’àrea, i ni Adriano ni Pinto poden fer res perquè Cristiano Ronaldo s’adelanti al marcador amb un cop de cap impecable.

Els jugadors del Barcelona semblen enfonsats. A la mitja part de la pròrroga Guardiola intenta que Afellay, que substitueix un desafortunat Villa, faci de revulsiu, però ja no queda temps material.
En l’última jugada d’atac blaugrana, Di María comet falta sobre Leo Messi i força l’expulsió. És l’última ocasió del partit i fins i tot el porter Pinto puja a intentar el miracle. La falta lateral és refusada per la defensa madridista, i l’àrbitre assenyala el final del partit.

Els madridistes esclaten en la més profunda eufòria, mentre que els culers, resignats, comencen a abandonar les seves localitats. En qüestió de pocs minuts una meitat del camp resta deserta i l’altre celebra la soferta victòria. 

Fora de l’estadi, els culers caminen capcots en qualsevol direcció, lluny de Mestalla. Algun madridista valent (i insensat) celebra la victòria entre samarretes blaugranes, fet que provoca algun intercanvi de paraules entre aficions.

Finalment, els carrers es van tranquil·litzant, tot i que la festa per als aficionats del Madrid durà fins a altes hores de la nit.

El Barça aguanta la presió i segueix a 8 punts

El Futbol Club Barcelona continua al capdavant de la classificació de Primera Divisió després de la jornada número 31 del campionat de Lliga, i segueix mantenint la distancia de 8 punts respecte el Real Madrid.

En aquesta ocasió els blancs van jugar primer, i s’endugueren la victoria de San Mamés per 0 a 3 amb  dos gols de Kaka’ i un de Cristiano Ronaldo. Això podía presionar al Barça, però els homes de Pep Guardiola acabaren resolent un matx incòmode contra el cuer, l’Almeria, que va fins i tot aconseguir avançar-se en el marcador. Però Messi per partida doble i Thiago remuntaren el partit i els 3 punts es quedaren a casa.

D’aquesta manera, el Barça segueix amb 8 punts de marge, i surtirà líder passi el que passi en la següent jornada de Lliga, que enfronta els dos equips. 

Abans però, la tornada dels quarts de final de la Champions League, que tan l’un com l’altre ja tenen pràcticament resolta. Els homes de José Mourinho viatjen a Londres a defensar el 4 a 0 aconseguit a Madrid, mentres que els blaugrana viatgen a Donetsk amb un 5 a 1 a favor.

Així doncs, dos partits assequibles que fan pensar que els tècnics podrien reservar algun jugador important pensant en el partit de Lliga.

En cas que el FC Barcelona s’alcés amb la victoria, la Lliga quedaría pràcticament sentenciada ja que disposaria d’un coixí d’11 punts respecte els blancs. En cas contrari, es podria escurçar la distància a 5 punts, que a falta encara de  6 partits per al final, deixaria la Lliga totalment oberta.