La hipocresia en el futbol

 Borja Valero, migcampista del Villareal FC, declarava fa 2 dies: "Parece que ahora es malo tener el balón e intentar jugarlo" en referència a les alabances que està dirigides al Madrid després de la final de Copa. El jugador respecta l'estil de joc, però no el comparteix. 

Borja Valero amb el Villareal.

La verdadera discussió, però,  no és quin estil és millor, quin és futbol i quin no, etc. El verdader problema són les diferències entre l’actitud de l’afició respecte el joc.

En els últims anys s’ha posat pels núvols el joc del Barça, un joc que ha anat acompanyat d’èxits en forma de molts títols; i quan un entrenador amb seny com és Luís Aragonés es disposà a, amb els mateixos protagonistes que en el Barça, imitar el seu joc a “la Roja”, es guanyà una Eurocopa de la seva mà i un Mundial de la de Del Bosque. Èxits que, segurament no s’haguessin aconseguit amb la ja oblidada fúria espanyola.

 

Per aquell llavors, a mitjans d’estiu, gairebé tot un país destacava lo orgullós que estava del joc de la seva selecció: el “tiqui-taca”, el joc de possessió, d’atac, buscant sempre el gol.
Un joc d’equip gran, sense por, que, destaco, buscava la victòria amb un joc impecable i amb un estil per damunt de tot.

Però, amb l’empat que el Madrid aconseguí al Bernabeu i sobretot la victòria en la final de la Copa del Rei, han fet que el madridisme i molts aficionats oblidin precisament aquest estil de joc que els va convertir en campions del món i que era aparentment irrefutable; substituint-lo per el joc que criticaven, el joc defensiu. Parlant clar: 11 jugadors en el seu propi camp, esperant l’error del rival.

Xavi i Iniesta, referents de la selecció espanyola.

Un altre exemple d’aquesta hipocresia és el cas del jugador del Barcelona Gerard Piqué. En unes declaracions al País ha lamentat que ara l’afició madridista el titlli d’anti-espanyolista quan fou ell qui es va deixar els morros a Sudàfrica per la selecció espanyola.

Una actitud molt hipòcrita per part d’alguns sectors, sobretot madridistes.

Coherència.

_______________________________

També correspon, però, posar en el seu lloc José Mourinho. Per el moment l’únic entrenador del Real Madrid en els anys de Guardiola que ha sabut encaixar la suposada superioritat del Barça i intentar guanyar-lo sense jugar-li de tu a tu, on segurament en sortiria perdent.

En les anteriors visites de l’equip de Guardiola al Bernabéu els equips de Pellegrini i Juande Ramos l’hi jugaren d’igual a igual en un partit que en els dos casos seria decisiu per al desenllaç de la Lliga. Pellegrini no tingué opció i perdé per 0-2, i Juande Ramos en sortí humiliat al perdre per 2 a 6. 

Sembla que Mourinho ha trobat l’antídot per aturar el joc del Barça, que es manté fidel al seu estil per damunt de tot. 

Però això és, o més aviat serà, un problema per l’equip blanc. Els equips que marquen èpoques destaquen per la seva regularitat i la seva fidelitat a un estil. De moment tenen un títol i n’han perdut un, ja que la Lliga és pràcticament del Barça. 

 
La Champions League posarà cadascú al seu lloc. Si el Madrid de Mourinho ha de triomfar amb aquest estil, res més adient per provar-se com el millor equip del món.